El club de les 3 calaveres

L’asfalt de la ciutat respirava l’aire dens, recordant-los com de calorós, trist i avorrit és passar l’estiu al barri quan tothom ha marxat a abraçar al mar.
Els membres del Club de les 3 calaveres intentaven matar els dies com podien. Cada matí anaven a la piscina municipal per jugar a qui aguantava més sota les aigües de la piscina gran. Per la tarda es dedicaven a trencar els vidres de les finestres de les fàbriques abandonades. I en acabat, cada vespre, llençaven traques de petards als gats que buscaven restes als contenidors del mercat. Realment era molt cansat fer sempre el mateix un dia i un altre! L’únic moment de pau que tenia el Club, era quan decidien refrescar-se sota l’ombra d’una paret, molt a prop de la cantonada del carrer del Duc. Era aleshores, vora el vespre, mentre menjaven gelats i bevien refrescs que es feien preguntes estúpides.
- Qui va encendre el Sol?- preguntava el Duc, que es feia dir així perquè deia que el binocle que duia a l’ull esquerra abans havia estat d’un duc molt important.
- Per què l’estiu es diu estiu i no hivern?- deia la Trenes, a qui anomenaven així per les dues trenes que li penjaven del cap.
- Com és que els gelats de maduixa no tenen el mateix gust que les maduixes de debò?- interrogava el Batraci, que tenia aquest nom de guerra perquè tenia uns ulls grans i oberts com els d’una granota.
Per ser del Club de les 3 calaveres havies de complir 3 condicions:

1. T’han de faltar el mateix número de dents que a la resta ( 7 per ser exactes)2. T’has d’enganxar una calcomania al braç dret en forma de calavera humana3. T’has de fer amb un nom de guerra

Una tarda especialment calorosa, d’aquelles que arrossega el suor esquena avall, la cantonada on descansaven va escopir una ombra allargada. El Club de les 3 calaveres la va observar fins que es va transformar en un home vestit amb una gavardina. Mentre l’home passava per davant seu no van dir res, però tot just les seves passes ja eren prou lluny com per no escoltar les seves veus, els comentaris es van disparar.
- Us heu fixat?- va preguntar la Trenes- Aquest home duu gavardina en ple estiu!
- Sempre ho fa!- contestà en Batraci- Viu davant de casa meva i sempre duu gavardina. Plogui, nevi, faci fred, calor o boira sempre l’acompanya la seva gavardina. I el més estrany de tot és que mai l’he vist amb les mans fora de les butxaques!
- Apa! Això sí que és misteriós!- exclamà la Trenes.- Per què deu amagar les mans?
- Jo ho sé!- presumí en Duc
- Ah, si? Per quina raó ho fa? - preguntà el Batraci- Va, digues!
- És una història de misteri! Veureu...

LA VERITAT DE L’HOME DE LA GAVARDINA, segons en Duc.

L’Home de la gavardina era feliç de saber que podia comptar amb unes mans amples per fer tot el que la vida li demanava. Però aquesta felicitat es va transformar en terror el dia que es va despertar i va descobrir que el dit polze de la seva mà dreta s’havia transformat en una cullera! L’home, tot i que es va sorprendre, no es va enfadar perquè va pensar que, de fet, era més útil tenir una cullera com a dit que un dit de debò. Però al dia següent, quan es desfeia la son a cop de badalls, es va repetir la sorpresa. El seu polze esquerra, potser gelós de veure com el dret s’havia transformat, va convertir-se en un llapis.
- Millor!- va pensar l’Home de la gavardina- així quan em trunquin i hagi d’apuntar alguna cosa podré escriure-ho sense tornar-me boig buscant un llapis.
Però l’estranya malaltia que transformava els dits en estris no es va aturar. Cada matí descobria que un dels seus dits s’havia convertit en un objecte fins que totes dues mans ja no van tenir dits. Aleshores, quan li va aparèixer una pinzell a l’últim dit va decidir no preocupar-se més. Tanmateix, com que creia que el món no estava preparat per conèixer un cas com el seu, va decidir fer invisibles les seves mans. Però com? No coneixia cap poció d’invisibilitat. Així que l’únic que podia fer era ocultar-les. Al principi va provar d’embenar-se-les però no va donar resultat ja que no aconseguia dissimular les formes dels 10 objectes en que acabaven les seves mans. Al final va optar per la solució més fàcil: posar-se les mans a les butxaques i no treure-les mai d’allà! Per això sempre va en gavardina, perquè com tothom sap, les butxaques de les gavardines són molt grans i amples, i en elles hi caben com a mínim 11 objectes.

- Quina història més ximple!- es va queixar la Trenes- No va ser així.
- Va ser així!- s’enfadà en Duc.
- No!!
- Doncs explica tu com va ser, llesta!
- Així ho faré! Mireu...


LA VERITABLE HISTÒRIA DE L’HOME DE LA GAVARDINA, per la Trenes

Ara fa temps, quan els regnes i repúbliques van decidir deixar de transportar els tresors per mar i fer-ho en tren, la majoria dels pirates es van quedar sense feina. Entre ells el Capità Interrogant, que es deia així perquè duia un garfi a la mà dreta que recordava als signes amb els que s’acaben les preguntes als llibres. Desprès de buscar i rebuscar el pirata va aconseguir un treball com a carter. Un dia, mentre lluitava contra uns dobermans que li volien robar el correu, va conèixer una bella venedora ambulant d’anelles de plàstic per fer bombolles de sabó, de nom Rosalia. El Capità Interrogant quan va aconseguir treure’s la mandíbula del darrer doberman del cul, va córrer a comprar-li tota la mercaderia a la Rosalia. Durant 30 dies es va convertir en el seu millor i únic comprador, fins que el dia que feia 31, quan ja no tenia més diners ni més paciència, es va declarar oferint-li una anella per fer bombolles d’or. Ella, desprès de posar-se vermella de cap a peus, va acceptar convertir-se en la dona d’aquell pirata que ella trobava tant guapo. Al cap d’un any de casar-se, el pirata carter i la venedora van tenir un fillet: l’Home de la gavardina. Però aquell nen no va néixer del tot normal, ja que va venir al món amb una anella per fer bombolles en comptes d’una mà i un garfi en comptes de l’altra. Com que sempre l’ha fet vergonya veure’s sense mans, com la resta de la gent, sempre duu les mans dins les butxaques. I és per aquesta mateixa raó que sempre fa cara d’antipàtic, perquè sovint li pica el clatell i mai es pot rascar.

- Ha, ha, ha!- va riure en Duc- Un pirata carter! Ha, ha ,ha!
- Aquesta història no és certa, Trenes!- digué en acabat en Batraci
- I per què no ho és?- s’enfadà la Trenes- Va, digues!
- Dons perquè l’home de la gavardina en realitat no és un home, sinó un elefant disfressat...
- Un elefant!?- van preguntar alhora en Duc i la Trenes doncs no ho podien creure.
- Sí, un elefant! Escolteu...


TOTA LA VERITAT SOBRE L’HOME DE LA GAVARDINA, segons en Batraci

Cansats de les ximpleries dels micos, que dalt dels arbres es dedicaven a imitar-los, la família d’elefants a ratlles van decidir abandonar la selva en la que vivien. Havien sentit parlar d’una altra jungla on les feres braolaven amb accent de motor i en comptes d’arbres hi havia vespers gegants de color gris on dormien una classe de mones que tenien el costum de caminar drets. Fent servir les seves cues com a hèlix i les seves trompes com a periscopi, van nedar per sota les aigües de l’oceà, fins que van arribar a la seva nova jungla. Quan les seves gran potes van trepitjar l’herba grisa i dura de la jungla, els elefants a ratlles es van començar a trobar malament. Les feres eren més terribles que a la seva selva. El cant dels ocells era estrany i terrible. L’aire de tan dens i brut que era, els feia tossir. Cinc minuts van durar allà. Al que feia 6, els elefants a ratlles ja eren nedant camí de casa. Però estaven tan atabalats que no van adonar-se que havien perdut el seu fillet, un elefantet que de tan petit encara no tenia orelles ni trompa. L’elefantet, perdut en aquella selva estranya, va plorar durant hores fins que una parella d’aquells micos que caminaven drets el van trobar.
- Què et passa, elefantet?- li preguntaren la parella
- M’he perdut en aquesta selva tan estranya i ara ja no sé on para la meva família.
Al conèixer la seva història la parella va oferir-li que es quedés a casa seva fins que els seus pares tornessin. L’elefant va acceptar de bon grat. En un àtic d’un pis molt alt, li van donar de menjar, el van vestir, el van cuidar i el van educar durant deu anys. Desprès d’aquest temps l’elefantet sabia convertit en tot un elefant amb trompa, orelles i ullals. Però no era feliç. Els seus pares adoptius l’havien ensenyat a parlar, a escriure, a pensar, a vestir-se, a jugar com un nen i a ser responsable com un adult. I encara que ell es sentia un home, tothom el tractava com si fos un elefant salvatge. Així que quan va veure aquell anunci per la tele, no va pensar-ho dos cops i va trucar al telèfon que apareixia a pantalla. Tres setmanes més tard, ja tenia la disfressa d’home a casa. Nerviós i amb presses se la va posar. Però acabada de pujar la cremallera, es va adonar que no l’havien enviat els guants d’home. Així que mentre no li arribin, duu les mans dins de les butxaques, perquè si les treies la gent s’adonaria que és un elefant i s’espantaria.

- Bah, quina bola!- exclamà la Trenes
- Quina ximpleria!- afegí el Duc- A les butxaques no amaga unes potes d’elefant, sinó unes mans plenes d’objectes.
- No, amaga un garfí i una anella per fer bombolles
- No, unes potes d’elefant
- No, unes mans plenes d’objectes
- Garfí!
- Potes!
- Objectes!
Van estar discutint fins que la saliva se’ls va assecar. Un cop cansats de tant parlar, vam començar a pensar i aleshores, tots tres, es van adonar de dues coses:

1. Si seguien discutint no en traurien res.
2. Havien d’aconseguir que l’Home de la gavardina treies les mans de la butxaca per descobrir la veritat d’aquell misteri.

Tot el que quedava de vespre van estar traçant un pla magnífic. En Batraci els havia dit que l’Home de la gavardina sempre sortia de casa a la mateixa hora, quan el Sol s’amagava darrera els blocs de pisos que tapaven l’horitzó. Així que només l’havien d’esperar a prop de la cantonada on es refresquen amb l’”arma secreta” que descobriria la veritat. Però per quan ja ho van tenir tot planejat, la lluna els va recordar que calia anar a dormir.
- Recordeu, demà ens trobarem aquí!- els hi digué en Duc abans de marxar cadascú a casa seva.
- Per fi coneixerem la veritat!- va somriure la Trenes.
- A la fi, sabrem perquè sempre duu les mans a les butxaques l’Home de la gavardina!- exclamà en Batraci.
I tots tres van separar-se per trobar-se amb els seus somnis.

Avui és el dia i l’hora triada per dur a cap el pla que van traçar ahir. El Sol ja és a punt de fer nones, però l’Home de la Gavardina encara no ha passat per la cantonada on l’esperen els membres del Club. Tots tres estan nerviosos. En Duc no para de caminar, amunt i avall. La Trenes no deixa ni un moment de mossegar-se el cabell i en Batraci es mira el rellotge cada trenta segons, tot i que sap que és un rellotge de joguina que no funciona de debò. Aleshores, quan ja són a punt de deixar-ho córrer, veuen com una ombra allargada s’apropa per la cantonada. Els membres del Club de les 3 calaveres es fan una senyal amb la mirada i cadascú ocupa la seva posició. Just en el moment que l’Home de la gavardina passa per la cantonada, la Trenes xiula i aquest és el moment que aprofiten en Batraci i el Duc per enlluernar la vista de l’home amb un mirall.
- Au!- es queixa l’Home de la gavardina mentre retira les mànigues de les butxaques per tapar-se els ulls.
Aleshores en Batraci, el Duc i la Trenes deixen anar un crit d’horror. Al final de les mànigues de la gavardina no hi ha mans i res de res.
- Té unes mans invisibles!- crida la Trenes.
- Com les dels fantasmes!- exclama el Duc.
- És un fantasma!- els hi assegura el Batraci.
- Ahhhhh!!!!- s’espanten.
I de cop tots tres marxen corrent, allunyant-se tant com poden de l’Home de la gavardina mentre aquest es pregunta:
- Què els hi deu passar a aquests marrecs tant estranys?

Despreocupat es torna a posar les mànigues a les butxaques abans d’endur-se el seu secret ben lluny d’allà. I és que la veritable raó per la que l’Home de la gavardina duu sempre les mans a les butxaques és que vol dissimular que va néixer amb les cames molt llargues i els braços molt curts. Per això es tapa ben tapat, des del coll als peus, per tal que ningú pugui saber si és un home molt alt o, com passa de debò, és que té unes cames de gegant enganxades al cos d’un home baixet. I és per aquesta mateixa raó que al anar-li gran la gavardina de mànigues, doncs té braços de nan, porta aquestes sempre dins de les butxaques per tal de no cridar de l’atenció. Però tot això no ho sabran mai el Club de les 3 calaveres, que de tan espantats que estan, es passaran la resta de l’estiu corrents i cridant pels carrers buits de la ciutat.

Marc Lloan, 2005