El secret d'Apame

Al setè dia del seu camí, l’incansable viatger de sàvies soles va apagar la veu interior que li demanava un segon de raó per tal de fer-se amb el valor suficient per pujar a la barca. La recompensa era massa gran com per no alliberar-se del llast de la consciència. Si havia de morir, ho faria de la mateixa manera com havia viscut: amb la vista a l’horitzó, el pas encès i el gust agredolç del camí als llavis. El remer d’ulls embenats pilotava la llarga i punxeguda barca de fusta negra per les tranquil·les aigües del llac de cendra líquida. Abans de pujar a la barcassa el caminant l’havia demanat el per què d’aquella bena porpra que li tancava la mirada.

- Quan la boira que vesteix el llac es cansi d’amagar l’horitzó no vull haver de mirar la ciutat maleïda.

Acabades de pronunciar aquells paraules el cor va colpejar-li estrany com si un temor, en forma de petit llampec, li provoqués el moviment contrari al batec quan el seu òrgan es movia. Compungit va omplir de pensaments callats i mirades esquives el trajecte fins a l’illa.

Durant dècades havia recorregut el món, buscant límits als punts cardinals. Els seus ulls, ja cansats, havien albirat rius de foc que calcinaven la mar, muntanyes que desapareixien de l’horitzó al capritx de les hores així com pobles construïts amb la mateixa sorra del desert. Contemplant l’est, havia trepitjat l’oest. I tanmateix, quan creia que els seus ulls ja no es podien desviure per observar un gram més de bellesa, sentia la necessitat d’endinsar-se dins de les muralles d’Apame. Perquè si es convertia en el primer visitant en tornar de la ciutat, desxifrant així el secret que impedia sortir-ne d’ella, la seva glòria seria infinita.

Una gran roca blanca escarpada per un vent amb nom de temps, va dibuixar-se d’entre la boira. Al cim dels seus penya-segats s’alçava la ciutat d’Apame. La barca es va aturar en una de les cales de la gran roca. Sense pronunciar cap mot, el viatger va baixar de l’embarcació i des de la distància li llençà una bossa plena d’or al navegant. El cegat pilot no va comptar les peces, en va tenir prou en sospesar la bossa de cuir. Mentre clavava el rem al fons del llac per impulsar-se lluny d’allà va escopir a la fina sorra de la cala per maleir la terra que es negava a trepitjar.

- Tornaré demà a la mateixa hora- exclamà sense deixar de remar- però no espero trobar-lo. La ciutat maleïda s’empassa tot aquell qui la trepitja.

El viatger volgué increpar-lo per dir-li que la fortuna li resseguia l’ombra. En comptes d’això va fer una ganyota de disgust mentre girava la vista del llac de cendra per observar l’indret on les muralles es confonien amb un cel tèrbol. Davant seu, esculpida a l’arrugat cos d’un penya-segat, una escala desigual ascendia fins el cim. No va dedicar ni un pensament a les seves pors emergents i va decidir resseguir el dibuix dels graons.

Quan va arribar dalt de tot, un gran portal de pedra en forma d’arc, li donà la benvinguda. Havia arribat a la ciutat d’Apame. Tant sols necessitava d’un pas per entrar-hi. Tan sols un. I tanmateix, en aquell precís instat, se li encapritxà la retirada. Però sense saber perquè els seus peus es decidiren abans que el seu valor parlés.

Caminant per un carrer estret i serpentejant escrit amb les ombres dels edificis que naixien, apassionadament caòtics, a un cantó i l’altre del carrer, descobrí que aquella ciutat es transformava al seu pas. Buida de gent, els edificis semblaven ser els únics habitants d’Apame. Una torre, que pretenia imitar el viatge frívol d’una escala de cargol, es va desplomar davant seu, desmuntant-se en milions de peces que van espargir-se per tot arreu iniciant, a la seva vegada, la creació de nous edificis. Encuriosit el Viatger va agafar una d’aquelles peces cúbiques per apropar-se’l a la vista. No va necessitar remenar massa el seu enteniment per adonar-se que tota la ciutat estava feta del mateix material, amb aquells petits cubs que s’unien estranyament els uns als altres per formar les columnes, els portals, les finestres, les teules i tot allò que donava sentit a l’urbs. Sospirà, en part meravellant, en part encuriosit sobre el cub que atresorava entre les seves mans. Aleshores aquest va recuperar una brillantor mai vista que, com un llampec, es va escampar per totes les peces que dibuixaven la ciutat omplint els seus àtoms cúbics d’olors, imatges i sons que fins aleshores havien perdurat a la memòria del viatjant. Mentre la brillantor negava el seu sentit a les ombres urbanes, la més arrogant de les nostàlgies es va apoderar del seu ser. Per res del món volia separar-se d’aquella ciutat, perquè Apame l’havia embruixat enverinant-lo amb la seva pròpia melangia. I va ser aleshores mentre enyorava els cadàvers dels seus somnis, les oportunitats perdudes, les hores dulcificades pel pas del temps, que va saber que la ciutat l’havia captivitat. La sobtada felicitat que se li infiltrava per cada porus de la pell, endinsant-se al moll dels seus óssos, era la mateixa que li contaminava el cervell per impedir-li una raonada fugida. Probablement moriria allà de fam i la ciutat, al cap d’unes setmanes, s’alimentaria del seu cos putrefacte com abans s’havia alimentat de tots aquells que l’havien trepitjada. La ciutat, en un intent de reforçar la seva crueltat, va murmurar-li amb la veu malaltissa que li donava la caiguda dels seus edificis, el seu gran secret: que tota ella era una trampa pensada per alimentar l’ésser viu més antic de l’univers. Una llàgrima sincera partí de dalt a baix el rostre de l’home, mentre un cant tràgic, semblant als versos d’una vella tonada oblidada, era respirada pels llavis masculins.

- Quan desitges tornar enrera, quan creus que la felicitat només es pot conjugar en passat, has arribat a les portes d’Apame. Aleshores només et queda fer el darrer pas, el que et duu al més estrany dels oblits.

Marc Lloan, 2005