Números vermells

Els números vermells, vermells de vergonya, de vergonya continguda, continguda per no donar que parlar, trucaven esverats a la seva porta amb la mala educació que neix d'una confiança mal entesa. Era dissabte al matí. Massa d'hora per visites estranyes, li recordaven les parpelles. Per un instant l'avi Ventura va pensar en fer-se el mort. Però sabia que era inútil. Els números vermells, vermells de ràbia, de ràbia perquè no els obrien la porta, no pararien de fer soroll fins ser a dins. Llevant-se amb el peu esquerra, l'avi Ventura va sortir del llit. Després de recollir les hores mortes que havia deixat esteses pel passadís, per no donar una mala impressió, va deixar passar el números vermells que, acostumats com estaven a aquelles visites mensuals, el varen petonejar com uns veritables nets. En un moment els números vermells, vermells de malícia, varen omplir de pessimisme l'aire d'aquella casa. Entristit l'avi va sospirar enèrgicament. Quan va aspirar de nou, havia envellit deu anys. No li agradava rebre visites. I menys d'aquella mena. Des de que la Maria l'havia abandonat per anar a posar-li les banyes amb la mort, s'havia avesat al silenci de la seva solitud. Tanmateix els va servir cafè, els va atendre i escoltar.- Estem cansats d'anar i venir, avi - l'advertí un dels números - Així que hem decidit quedar-nos aquí, amb vostè per sempre.Sense creuar paraula, l'avi va agafar l'abric i el bastó, abans de sortir de casa en busca d'un autobús que el dugués ben lluny de la seva pròpia existència.

Marc Lloan, 2008